TAN SOLS UN HOME NORMAL

 Era un home trist, apagat, caminava lent a la falda del turo, a
les afores de la ciutat, recordava la darrera vegada que havia 
menjat.   Més que caminar, s'arrossegava, tenia la sensació
de no portar sabates,  no sentia els peus , potser adormits, o
potser producte del fred que donat el moment del vespre ja
començava a inundar l'ambient, se li havia congelat la sang,
qui ho sap.
  Mirava fix l'acientava pendent, amb sort arribaria al cau de
porc senglar que feia servir de llar i podria aixoplugar-se.
  No es gens fàcil viure, pensava, ja no tinc ganes ni motius. 
Es cert, aviat s'obliden els pocs, comptats i petits moments de
felicitat, sovintegen tant, que quan arriben no els reconeixes, 
passen desapercebuts.
  Absort en aquests pensaments, divagacions, probablement, 
el camí se li feia menys cansat, menys esgotador, menys feixuc,
o això creia, havia d'anar fent,  sense aturar-se. 
  Ja s'amagava el sol, pro tampoc era molt important, després
de cinc  anys  fent  el  camí, ho podia recórrer a les palpentes ,
podia recordar fins i tot els sots que sovintejaven, i...  finalment
va arribar al lloc, ja el coneixia,  l'havia fet seu.
  Tot plegat, era una pedra sobresortida que feia de sostre i un
petit forat a sota , va descarregar, esgotat,  la mena de cistell amb
rodes on portava totes les seves pertinences, va treure de dins uns
cartrons, els feia servir de matalàs i un tros de plàstic, arreplegat 
ves a saber on, que utilitzava de llençol. 
  Es va estirar, pesat, el cap al damunt de la bossa, com capçal i,  
encongit, plegat sota el plàstic,  ja estava preparat per dormir.
  A la fi, aquell dia, es podria dir que havia estat bo,  havia trobat
uns entrepans,  segurament restes sobrants de una festa i un tresor,
mitja ampolla de vi, havia estat tot un banquet. Intentava retenir la
escalfor, mentre esperava pacient per veure com apareixia la lluna ,
grossa al horitzó.  
  Aquella nit de gener havia estat freda, el primer sol del mati va
ensopegar al rostre d'en Francesc, una ganyota com mig rialla es dibuixava
sòtil a la boca, una imatge dolça, que  faria a qualsevol,  imaginar la veritable
pau.

  fgarcia20/11/2010