SISTEMAS... DE BOJOS... I... SI NO QUE?

  El sistema capitalista o qualsevol altre sistema alternatiu dels que coneixem fins ara, s'han mostrat incompetents, per la evolució i supervivència de la vida dels esses humans, això sense parlar de la resta de éssers amb els que convivim, que a la fi, son el suport imprescindible.

  En realitat es un problema genèric o genètic, no se...

  El que creiem la panacea dels sistemes, per que pensem que es democràtic. El anomenat capitalisme per exemple, crea.. i crea..., produeix tan com pot, malbaratant el medi ambient i els recursos de la terra... si cal llençant productes,  per que no baixin els preus.... no es suportable i amb el pas d'uns cicles, periòdicament, hem de destruir per tornar a començar de nou.. fins i tot arribem a inventar guerres, amb qualsevol excusa, que procurin la destrucció.

  L'ésser humà te dos problemes greus la comoditat, i/o acomodament, i la superpoblació mundial, que si no s'atura, el més probable es que, acabara amb tots els recursos per si mateixa.

  I sembla que no tenim gaires solucions... possiblement podríem rellentir el deteriorament global o nimbarien la més que probable fi dels recursos, si aconseguim consumir només allò que estrictament necessitem, d'una banda, i d'altre, donada la superior expectativa de vida ens auto limitessin en el nombre de fills, no parlo a nivell individual si no també global.

  No farem que sigui fàcil ni aviat, però en el temps que ens quedi com a especie, caldrà intentar-ho per mitja de la educació no de la imposició, si fos possible.

Pensem que si no ho aconseguim, mes d'hora del que ens sembla, si que esdevindrà imposició, que porta incorporada la injustícia evidentment, i tornaran las revoltes i les seves conseqüències... No ens oblidem !

  De tota manera tampoc volem ser catastrofistes i posem de part nostra tot allò que estigui al nostre abast, si ens es possible ajudem a les persones en pitjor situació, per que en la seva desesperació no adoptin criteris de creixement erronis, donem suport a aquelles agrupacions que intenten reeducar (en tot allò del que hem rebut conceptes equivocats sobre la vida i la salud mental) i esperem que “la terra ”, com sempre ha fet, resisteixi i torni a regenerar-se.

....o a néixer altre vegada...

TAN SOLS UN HOME NORMAL

 Era un home trist, apagat, caminava lent a la falda del turo, a
les afores de la ciutat, recordava la darrera vegada que havia 
menjat.   Més que caminar, s'arrossegava, tenia la sensació
de no portar sabates,  no sentia els peus , potser adormits, o
potser producte del fred que donat el moment del vespre ja
començava a inundar l'ambient, se li havia congelat la sang,
qui ho sap.
  Mirava fix l'acientava pendent, amb sort arribaria al cau de
porc senglar que feia servir de llar i podria aixoplugar-se.
  No es gens fàcil viure, pensava, ja no tinc ganes ni motius. 
Es cert, aviat s'obliden els pocs, comptats i petits moments de
felicitat, sovintegen tant, que quan arriben no els reconeixes, 
passen desapercebuts.
  Absort en aquests pensaments, divagacions, probablement, 
el camí se li feia menys cansat, menys esgotador, menys feixuc,
o això creia, havia d'anar fent,  sense aturar-se. 
  Ja s'amagava el sol, pro tampoc era molt important, després
de cinc  anys  fent  el  camí, ho podia recórrer a les palpentes ,
podia recordar fins i tot els sots que sovintejaven, i...  finalment
va arribar al lloc, ja el coneixia,  l'havia fet seu.
  Tot plegat, era una pedra sobresortida que feia de sostre i un
petit forat a sota , va descarregar, esgotat,  la mena de cistell amb
rodes on portava totes les seves pertinences, va treure de dins uns
cartrons, els feia servir de matalàs i un tros de plàstic, arreplegat 
ves a saber on, que utilitzava de llençol. 
  Es va estirar, pesat, el cap al damunt de la bossa, com capçal i,  
encongit, plegat sota el plàstic,  ja estava preparat per dormir.
  A la fi, aquell dia, es podria dir que havia estat bo,  havia trobat
uns entrepans,  segurament restes sobrants de una festa i un tresor,
mitja ampolla de vi, havia estat tot un banquet. Intentava retenir la
escalfor, mentre esperava pacient per veure com apareixia la lluna ,
grossa al horitzó.  
  Aquella nit de gener havia estat freda, el primer sol del mati va
ensopegar al rostre d'en Francesc, una ganyota com mig rialla es dibuixava
sòtil a la boca, una imatge dolça, que  faria a qualsevol,  imaginar la veritable
pau.

  fgarcia20/11/2010 

EL PAS D'UNA AMISTAT – UN COMIAT

  De vegades esdevenen fets puntuals, al llarg de la vida, difícils d'interpretar.   Episodis en que coneixes persones que no sabem per quin estrany motiu  et cauen be i es podria dir que d'alguna manera estimes.

  Es curiós, quan ens adonem, per que poden aparèixer en tot tipus de individus, amb independència del context o les circumstancies, i sembla, penso jo, que podria ser per alguna mena de afinitat en el caràcter, potser una simple ullada, un gest, un cope't a l'esquena, un oferiment d'afecte, o ves a saber, un curtcircuit mental inexplicable, no se, desconec les raons per que ens pot passar ni si algú las sap, el cas es que ens passa de tan en tan i punt. 

  També es molt possible o probable, que no necessàriament hagi d'haver reciprocitat, que fins i tot, passis desapercebut, entre un mon de amics i coneguts, i no tinguis cap presencia ni incidència en els seus pensaments, pro, d'altre banda, tampoc es el que busques..., en fi, que tan es, que l'únic que desitja's, es que tot li vagi be en el futur, i que els bons moments superin els dolents.

  Be dons, dic tot això, per que darrerament he pogut experimentar aquestes sensacions, segurament haurà de passar temps fins que pugui oblidar una noia que he tingut com assistenta, i que ara ha finalitzat el seu contracte i no l'han renovat, no deixa de ser una ironia i un mal repetitiu del nostre temps.

Sàpiga que, aquí, queda un..., que pot considerar amic, i que voldria dir-li que s'ha sentit molt ben tractat. ...Com a casa.

 Gracies Lucia. ...Que siguis feliç en tot el que facis.

 Fgarcia31/10/2010