Altrament opinió, tan sols.

  Ens trobem amb un moment de la historia que podria ser determinant en els esdeveniments que determinaran el nostre futur, que es diferent del seu, vull dir dels anomenats castellans, no tinguem cap dubte, encara que poguéssim caminar junts dins Europa.... Malgrat les desconfiances arrelades segurament en el nostre ADN. el poble català esta més que fart de mentides imposades per força i encara que sabem que alguns dels nostres representants, pot ser, també peca'n de las mateixes debilitats, som capaços de portar les regnes del nostre futur nosaltres mateixos, per que ningú que sigui d'aquí maltractarà mai la nostra cultura, comença'n per la llengua i tradicions pròpies, que son d'aquelles arrels, que tindran molta cura fent-les perdurar segur, aprofundint-les si escau, sempre.

  Es curiosa la reacció de altres moltes persones, que vingudes de territoris aliens, lluny de recolzar conductes retrogrades o mostrar-se “a la defensiva”, han arribat a comprendre perfectament la historia de aquest poble mil·lenari i l'hi donen suport de tot cor, mirant cap un futur que preveuen millor. Clarament significatiu del que pot arribar a desfermar, l'odi al feixisme, aquell del que altres, segurament, no s'han pogut desempallegar encara. Dic segurament, per que tampoc, crec, han tingut l'oportunitat de poder fer-ho, no han tingut arguments per poder fer un judici imparcial de la historia, tan sols tenint en compte o davant la absoluta manca de coneixements verídics dels pobles i les seves histories paral·leles.

  Tampoc caldria que les féssim ser més importants del estrictament raonable, tot just l'imprescindible, crec que, fos com fos, amb el pas dels anys s'han anant obrint profundes diferencies de caràcter i tarannà general, en la psicologia interior de les persones, de com veiem el mon, precisament encara que sembli un disbarat , com he dit, es precisament per aquesta més propera contemporaneïtat, que ens ha tocat viure.

  En el mon actual tothom es veu avesat a tenir acords i pactes econòmics amb altres, per la senzilla raó de ajuntar esforços, es cert, pro sempre des de la llibertat de poder decidir el que realment creguis mes convenient per el teu interès o per la teva generositat, pro per d'amunt de tot es del tot imprescindible pogué fer-ho sense cap imposició dels altres.

  Salutacions ...#bcndecideix ♥ ♥ ...

 fgarcia. 10/04/2010

L'HOME ENCLANXINAT.

 

El Sr. Torrent va molt ben vestit

el vaig veure ahir i era tot embolic

tornant de la feina... va molt ben vestit, !!

amb tot el que porta podríem dir així.

La camisa, la jaqueta,

la corbata, samarreta,

pantalons,

calçotets i mitjons.

La dona esta a casa

espantant la llum,

quan surt al balco

el coneix de lluny,

la gent para, el saluda,

s'aparta al passar,

es mira amb un vidre,

bufa, aixeca el cap.

Que bonica la camisa,

cridanera la jaqueta,

trobo maca la corbata

de disseny la samarreta

adequats els pantalons

indiscrets els calçotets

i enlluerna'n els mitjons.

Es que de la vida, no val, fer discurs

tarannàs variats, se'n troben un munt

els “defectes” aliens, has de respectar

si penses en tu, també els pots trobar.

F. Garcia. 2003

-- ELS NACIONALISMES -- ❀❀❀❀ AQUETS DESCONEGUTS

  Els processos colonitzadors sempre i arreu son els mateixos.

  Conquerir un territori per descomptat a sang i fetge.

  Violència indiscriminada e injusta.

  Eliminar físicament o fer fora als elements subversius.

  Imposició de lleis arbitraries contra la cultura autòctona.

  Omplir el territori de persones nouvingudes amb preferència del país conqueridor.

  Per després... passats uns anys, dir... qualsevol canvi que sigui democràtic, i...,

a les hores, demanen un referèndum on voti tothom, això si, ben segurs que son més els de fora que els natius, originaris del territori.

  Diuen que es just ? Més aviat es tracta de una enganyifa ?

  Es cert que molts dels que venen s'adonen que la situació neix de una injustícia, i fan costat als partidaris de la restitució dels orígens o la tornada a la independència, pro amb no massa convicció, encara que sols sigui per por al... què passara?, amb el canvi.

  Un hipotètic referèndum, entenc que hauria de ser a persones residents de tres o quatre generacions com a mínim i després la resta de ciutadans poden decidir si es volen quedar o no. Respectant les lleis originals, que probablement el primer que demanaran, serà la obligació de intentar integrar-se a la terra que els acull, d'altra banda de bon grau.

  Les societats nascudes o construïdes com a conseqüència del totalitarisme imposat sota la por, tenen una evolució mes lenta, ara bé, quan la amenaça, més ben dit, quan s'intenta trepitjar o directament esborrar una cultura la resistència es molt més gran, poden tornar els inicis.

  Aquest es el gran error dels conqueridors i el aliat avantatjós dels conquerits.

  La lluita per la restitució dels drets culturals, històrics, de un poble, continuara... i continuara fins que trobi un aliat recolzat amb el poder de la força que hi doni suport.

  Sembla ser... que la nostra especie no sap entendre res més.

  Que pobre i que trist tot plegat...

  Fgarcia13/12/2010

SISTEMAS... DE BOJOS... I... SI NO QUE?

  El sistema capitalista o qualsevol altre sistema alternatiu dels que coneixem fins ara, s'han mostrat incompetents, per la evolució i supervivència de la vida dels esses humans, això sense parlar de la resta de éssers amb els que convivim, que a la fi, son el suport imprescindible.

  En realitat es un problema genèric o genètic, no se...

  El que creiem la panacea dels sistemes, per que pensem que es democràtic. El anomenat capitalisme per exemple, crea.. i crea..., produeix tan com pot, malbaratant el medi ambient i els recursos de la terra... si cal llençant productes,  per que no baixin els preus.... no es suportable i amb el pas d'uns cicles, periòdicament, hem de destruir per tornar a començar de nou.. fins i tot arribem a inventar guerres, amb qualsevol excusa, que procurin la destrucció.

  L'ésser humà te dos problemes greus la comoditat, i/o acomodament, i la superpoblació mundial, que si no s'atura, el més probable es que, acabara amb tots els recursos per si mateixa.

  I sembla que no tenim gaires solucions... possiblement podríem rellentir el deteriorament global o nimbarien la més que probable fi dels recursos, si aconseguim consumir només allò que estrictament necessitem, d'una banda, i d'altre, donada la superior expectativa de vida ens auto limitessin en el nombre de fills, no parlo a nivell individual si no també global.

  No farem que sigui fàcil ni aviat, però en el temps que ens quedi com a especie, caldrà intentar-ho per mitja de la educació no de la imposició, si fos possible.

Pensem que si no ho aconseguim, mes d'hora del que ens sembla, si que esdevindrà imposició, que porta incorporada la injustícia evidentment, i tornaran las revoltes i les seves conseqüències... No ens oblidem !

  De tota manera tampoc volem ser catastrofistes i posem de part nostra tot allò que estigui al nostre abast, si ens es possible ajudem a les persones en pitjor situació, per que en la seva desesperació no adoptin criteris de creixement erronis, donem suport a aquelles agrupacions que intenten reeducar (en tot allò del que hem rebut conceptes equivocats sobre la vida i la salud mental) i esperem que “la terra ”, com sempre ha fet, resisteixi i torni a regenerar-se.

....o a néixer altre vegada...

TAN SOLS UN HOME NORMAL

 Era un home trist, apagat, caminava lent a la falda del turo, a
les afores de la ciutat, recordava la darrera vegada que havia 
menjat.   Més que caminar, s'arrossegava, tenia la sensació
de no portar sabates,  no sentia els peus , potser adormits, o
potser producte del fred que donat el moment del vespre ja
començava a inundar l'ambient, se li havia congelat la sang,
qui ho sap.
  Mirava fix l'acientava pendent, amb sort arribaria al cau de
porc senglar que feia servir de llar i podria aixoplugar-se.
  No es gens fàcil viure, pensava, ja no tinc ganes ni motius. 
Es cert, aviat s'obliden els pocs, comptats i petits moments de
felicitat, sovintegen tant, que quan arriben no els reconeixes, 
passen desapercebuts.
  Absort en aquests pensaments, divagacions, probablement, 
el camí se li feia menys cansat, menys esgotador, menys feixuc,
o això creia, havia d'anar fent,  sense aturar-se. 
  Ja s'amagava el sol, pro tampoc era molt important, després
de cinc  anys  fent  el  camí, ho podia recórrer a les palpentes ,
podia recordar fins i tot els sots que sovintejaven, i...  finalment
va arribar al lloc, ja el coneixia,  l'havia fet seu.
  Tot plegat, era una pedra sobresortida que feia de sostre i un
petit forat a sota , va descarregar, esgotat,  la mena de cistell amb
rodes on portava totes les seves pertinences, va treure de dins uns
cartrons, els feia servir de matalàs i un tros de plàstic, arreplegat 
ves a saber on, que utilitzava de llençol. 
  Es va estirar, pesat, el cap al damunt de la bossa, com capçal i,  
encongit, plegat sota el plàstic,  ja estava preparat per dormir.
  A la fi, aquell dia, es podria dir que havia estat bo,  havia trobat
uns entrepans,  segurament restes sobrants de una festa i un tresor,
mitja ampolla de vi, havia estat tot un banquet. Intentava retenir la
escalfor, mentre esperava pacient per veure com apareixia la lluna ,
grossa al horitzó.  
  Aquella nit de gener havia estat freda, el primer sol del mati va
ensopegar al rostre d'en Francesc, una ganyota com mig rialla es dibuixava
sòtil a la boca, una imatge dolça, que  faria a qualsevol,  imaginar la veritable
pau.

  fgarcia20/11/2010 

EL PAS D'UNA AMISTAT – UN COMIAT

  De vegades esdevenen fets puntuals, al llarg de la vida, difícils d'interpretar.   Episodis en que coneixes persones que no sabem per quin estrany motiu  et cauen be i es podria dir que d'alguna manera estimes.

  Es curiós, quan ens adonem, per que poden aparèixer en tot tipus de individus, amb independència del context o les circumstancies, i sembla, penso jo, que podria ser per alguna mena de afinitat en el caràcter, potser una simple ullada, un gest, un cope't a l'esquena, un oferiment d'afecte, o ves a saber, un curtcircuit mental inexplicable, no se, desconec les raons per que ens pot passar ni si algú las sap, el cas es que ens passa de tan en tan i punt. 

  També es molt possible o probable, que no necessàriament hagi d'haver reciprocitat, que fins i tot, passis desapercebut, entre un mon de amics i coneguts, i no tinguis cap presencia ni incidència en els seus pensaments, pro, d'altre banda, tampoc es el que busques..., en fi, que tan es, que l'únic que desitja's, es que tot li vagi be en el futur, i que els bons moments superin els dolents.

  Be dons, dic tot això, per que darrerament he pogut experimentar aquestes sensacions, segurament haurà de passar temps fins que pugui oblidar una noia que he tingut com assistenta, i que ara ha finalitzat el seu contracte i no l'han renovat, no deixa de ser una ironia i un mal repetitiu del nostre temps.

Sàpiga que, aquí, queda un..., que pot considerar amic, i que voldria dir-li que s'ha sentit molt ben tractat. ...Com a casa.

 Gracies Lucia. ...Que siguis feliç en tot el que facis.

 Fgarcia31/10/2010

I AQUI SEGUIM

Ja torna el nou dia,

Començo i repenso els somnis d'ahir

i sense pair

ja surto a la jungla, de un mon que hem creat

on no hi ha veritat

en res del que fem

simplement, ho fem

be em de continuar...

no ens podem aturar.

Les noticies ja no em trasbalsen

sembla, que son cinc mil els morts del terratrèmol,

no imagino persones, sols números

en un paper blanc grisos...

un lleuger pensament... mala sort.

Això es tot el que em queda de la nostra,

tan nostrada, humanitat.

I sembla que es molt.

Estem creant una nova capa de pell, en la evolució

una nova etapa en el context de irracionalitat

que potser serà la darrera... abans

del nou inici, de un potser nou començament.

Crec que pensem que son... tan sols paraules, i

sovint dites per grans pensadors

pro es de una lògica aclaparadora,

com es que sembla que tanquem les orelles

i fem veure que no sentim.

Es força curiós, sembla que aquests pensaments deriven amb la maduresa,

quan finalment deixem de pensar sempre el mateix, que diuen les dones,

segurament es cert

en el meu cas, a més a més, recordo que ja somiava utopies de jove

un cas rar. ??

fagrcia04/10/2010