-- ELS NACIONALISMES -- ❀❀❀❀ AQUETS DESCONEGUTS

  Els processos colonitzadors sempre i arreu son els mateixos.

  Conquerir un territori per descomptat a sang i fetge.

  Violència indiscriminada e injusta.

  Eliminar físicament o fer fora als elements subversius.

  Imposició de lleis arbitraries contra la cultura autòctona.

  Omplir el territori de persones nouvingudes amb preferència del país conqueridor.

  Per després... passats uns anys, dir... qualsevol canvi que sigui democràtic, i...,

a les hores, demanen un referèndum on voti tothom, això si, ben segurs que son més els de fora que els natius, originaris del territori.

  Diuen que es just ? Més aviat es tracta de una enganyifa ?

  Es cert que molts dels que venen s'adonen que la situació neix de una injustícia, i fan costat als partidaris de la restitució dels orígens o la tornada a la independència, pro amb no massa convicció, encara que sols sigui per por al... què passara?, amb el canvi.

  Un hipotètic referèndum, entenc que hauria de ser a persones residents de tres o quatre generacions com a mínim i després la resta de ciutadans poden decidir si es volen quedar o no. Respectant les lleis originals, que probablement el primer que demanaran, serà la obligació de intentar integrar-se a la terra que els acull, d'altra banda de bon grau.

  Les societats nascudes o construïdes com a conseqüència del totalitarisme imposat sota la por, tenen una evolució mes lenta, ara bé, quan la amenaça, més ben dit, quan s'intenta trepitjar o directament esborrar una cultura la resistència es molt més gran, poden tornar els inicis.

  Aquest es el gran error dels conqueridors i el aliat avantatjós dels conquerits.

  La lluita per la restitució dels drets culturals, històrics, de un poble, continuara... i continuara fins que trobi un aliat recolzat amb el poder de la força que hi doni suport.

  Sembla ser... que la nostra especie no sap entendre res més.

  Que pobre i que trist tot plegat...

  Fgarcia13/12/2010

SISTEMAS... DE BOJOS... I... SI NO QUE?

  El sistema capitalista o qualsevol altre sistema alternatiu dels que coneixem fins ara, s'han mostrat incompetents, per la evolució i supervivència de la vida dels esses humans, això sense parlar de la resta de éssers amb els que convivim, que a la fi, son el suport imprescindible.

  En realitat es un problema genèric o genètic, no se...

  El que creiem la panacea dels sistemes, per que pensem que es democràtic. El anomenat capitalisme per exemple, crea.. i crea..., produeix tan com pot, malbaratant el medi ambient i els recursos de la terra... si cal llençant productes,  per que no baixin els preus.... no es suportable i amb el pas d'uns cicles, periòdicament, hem de destruir per tornar a començar de nou.. fins i tot arribem a inventar guerres, amb qualsevol excusa, que procurin la destrucció.

  L'ésser humà te dos problemes greus la comoditat, i/o acomodament, i la superpoblació mundial, que si no s'atura, el més probable es que, acabara amb tots els recursos per si mateixa.

  I sembla que no tenim gaires solucions... possiblement podríem rellentir el deteriorament global o nimbarien la més que probable fi dels recursos, si aconseguim consumir només allò que estrictament necessitem, d'una banda, i d'altre, donada la superior expectativa de vida ens auto limitessin en el nombre de fills, no parlo a nivell individual si no també global.

  No farem que sigui fàcil ni aviat, però en el temps que ens quedi com a especie, caldrà intentar-ho per mitja de la educació no de la imposició, si fos possible.

Pensem que si no ho aconseguim, mes d'hora del que ens sembla, si que esdevindrà imposició, que porta incorporada la injustícia evidentment, i tornaran las revoltes i les seves conseqüències... No ens oblidem !

  De tota manera tampoc volem ser catastrofistes i posem de part nostra tot allò que estigui al nostre abast, si ens es possible ajudem a les persones en pitjor situació, per que en la seva desesperació no adoptin criteris de creixement erronis, donem suport a aquelles agrupacions que intenten reeducar (en tot allò del que hem rebut conceptes equivocats sobre la vida i la salud mental) i esperem que “la terra ”, com sempre ha fet, resisteixi i torni a regenerar-se.

....o a néixer altre vegada...

TAN SOLS UN HOME NORMAL

 Era un home trist, apagat, caminava lent a la falda del turo, a
les afores de la ciutat, recordava la darrera vegada que havia 
menjat.   Més que caminar, s'arrossegava, tenia la sensació
de no portar sabates,  no sentia els peus , potser adormits, o
potser producte del fred que donat el moment del vespre ja
començava a inundar l'ambient, se li havia congelat la sang,
qui ho sap.
  Mirava fix l'acientava pendent, amb sort arribaria al cau de
porc senglar que feia servir de llar i podria aixoplugar-se.
  No es gens fàcil viure, pensava, ja no tinc ganes ni motius. 
Es cert, aviat s'obliden els pocs, comptats i petits moments de
felicitat, sovintegen tant, que quan arriben no els reconeixes, 
passen desapercebuts.
  Absort en aquests pensaments, divagacions, probablement, 
el camí se li feia menys cansat, menys esgotador, menys feixuc,
o això creia, havia d'anar fent,  sense aturar-se. 
  Ja s'amagava el sol, pro tampoc era molt important, després
de cinc  anys  fent  el  camí, ho podia recórrer a les palpentes ,
podia recordar fins i tot els sots que sovintejaven, i...  finalment
va arribar al lloc, ja el coneixia,  l'havia fet seu.
  Tot plegat, era una pedra sobresortida que feia de sostre i un
petit forat a sota , va descarregar, esgotat,  la mena de cistell amb
rodes on portava totes les seves pertinences, va treure de dins uns
cartrons, els feia servir de matalàs i un tros de plàstic, arreplegat 
ves a saber on, que utilitzava de llençol. 
  Es va estirar, pesat, el cap al damunt de la bossa, com capçal i,  
encongit, plegat sota el plàstic,  ja estava preparat per dormir.
  A la fi, aquell dia, es podria dir que havia estat bo,  havia trobat
uns entrepans,  segurament restes sobrants de una festa i un tresor,
mitja ampolla de vi, havia estat tot un banquet. Intentava retenir la
escalfor, mentre esperava pacient per veure com apareixia la lluna ,
grossa al horitzó.  
  Aquella nit de gener havia estat freda, el primer sol del mati va
ensopegar al rostre d'en Francesc, una ganyota com mig rialla es dibuixava
sòtil a la boca, una imatge dolça, que  faria a qualsevol,  imaginar la veritable
pau.

  fgarcia20/11/2010 

EL PAS D'UNA AMISTAT – UN COMIAT

  De vegades esdevenen fets puntuals, al llarg de la vida, difícils d'interpretar.   Episodis en que coneixes persones que no sabem per quin estrany motiu  et cauen be i es podria dir que d'alguna manera estimes.

  Es curiós, quan ens adonem, per que poden aparèixer en tot tipus de individus, amb independència del context o les circumstancies, i sembla, penso jo, que podria ser per alguna mena de afinitat en el caràcter, potser una simple ullada, un gest, un cope't a l'esquena, un oferiment d'afecte, o ves a saber, un curtcircuit mental inexplicable, no se, desconec les raons per que ens pot passar ni si algú las sap, el cas es que ens passa de tan en tan i punt. 

  També es molt possible o probable, que no necessàriament hagi d'haver reciprocitat, que fins i tot, passis desapercebut, entre un mon de amics i coneguts, i no tinguis cap presencia ni incidència en els seus pensaments, pro, d'altre banda, tampoc es el que busques..., en fi, que tan es, que l'únic que desitja's, es que tot li vagi be en el futur, i que els bons moments superin els dolents.

  Be dons, dic tot això, per que darrerament he pogut experimentar aquestes sensacions, segurament haurà de passar temps fins que pugui oblidar una noia que he tingut com assistenta, i que ara ha finalitzat el seu contracte i no l'han renovat, no deixa de ser una ironia i un mal repetitiu del nostre temps.

Sàpiga que, aquí, queda un..., que pot considerar amic, i que voldria dir-li que s'ha sentit molt ben tractat. ...Com a casa.

 Gracies Lucia. ...Que siguis feliç en tot el que facis.

 Fgarcia31/10/2010

I AQUI SEGUIM

Ja torna el nou dia,

Començo i repenso els somnis d'ahir

i sense pair

ja surto a la jungla, de un mon que hem creat

on no hi ha veritat

en res del que fem

simplement, ho fem

be em de continuar...

no ens podem aturar.

Les noticies ja no em trasbalsen

sembla, que son cinc mil els morts del terratrèmol,

no imagino persones, sols números

en un paper blanc grisos...

un lleuger pensament... mala sort.

Això es tot el que em queda de la nostra,

tan nostrada, humanitat.

I sembla que es molt.

Estem creant una nova capa de pell, en la evolució

una nova etapa en el context de irracionalitat

que potser serà la darrera... abans

del nou inici, de un potser nou començament.

Crec que pensem que son... tan sols paraules, i

sovint dites per grans pensadors

pro es de una lògica aclaparadora,

com es que sembla que tanquem les orelles

i fem veure que no sentim.

Es força curiós, sembla que aquests pensaments deriven amb la maduresa,

quan finalment deixem de pensar sempre el mateix, que diuen les dones,

segurament es cert

en el meu cas, a més a més, recordo que ja somiava utopies de jove

un cas rar. ??

fagrcia04/10/2010

RECORDS DE JUVENTUT

Van caient les ombres a la ciutat

Les darreres llums del sol al horitzó i la olor del mar

omplen l'espai , tot perd els colors i sembla apagat.

Estic sol, com m'agrada, tot sol, i aquest moment em supera,

es una dosis que embriaga, com dir-ho, em mossega

de cop descobreix-ho l'immens univers.

Em venen records de moments passats

en aquella penombra, amb tu, es clar, plegats

La teva nuesa a contrallum no es pot oblidar

Érem feliços, o ho creiem

Érem tan sols nosaltres, la resta del mon, no hi eren, no el veiem, no ens sentia cridar

Als caps, un garbuix de emocions, flaixos ràpids, sense gaires imatges.

Varem caure en l'oblid de la consciencia i no era possible juntar dues paraules

tan sols les nostres mirades i els nostres desitjos, rialles

ni havia prou. De sobte un esglai

Que s'ha fet d'aquells instants. Tornaran mai?

Es que el mon no s'atura, busquem la sorpresa, amb tendresa entre mig

volem descobrir el que s'amaga després

i el de menys es quin preu que haurem de pagar

no ho podem desar o potser aturar.

fgarcia05/06/2010

LA UTOPIA... UN SIMULACRE ?

Quan temps haurem d'escoltar

quan temps... somiar i esperar

les nostres visions del futur

mai no acaben d'arribar.

Dins l'esquema de la vida

no hem previst... la soledat

no sabem perquè s'hi dona

ningú no ens ha preparat

i es que -sempre serem joves !

i... fàstic ?, no em farem mai !

es un error, quan de sobte,

se'ns obre un sot, quin esglai.

Si be una cosa en sabem

es fer com l'estruç, diem,

- vivim al dia, això si

el pitjor es que ens ho creiem.

Es..., que el cap no ho pot preveure,

ho parlem, fem esborranys,

i no es excusa, tan sols

deixem que passin els anys.

Dons be, ja ho diu la cançó,

com, que “es l'hora dels a deus”,

no!, no ens emportem la il·lusió

passi ho be... sempre amics meus.

fgarcia04/10/2009