Van caient les ombres a la ciutat
Les darreres llums del sol al horitzó i la olor del mar
omplen l'espai , tot perd els colors i sembla apagat.
Estic sol, com m'agrada, tot sol, i aquest moment em supera,
es una dosis que embriaga, com dir-ho, em mossega
de cop descobreix-ho l'immens univers.
Em venen records de moments passats
en aquella penombra, amb tu, es clar, plegats
La teva nuesa a contrallum no es pot oblidar
Érem feliços, o ho creiem
Érem tan sols nosaltres, la resta del mon, no hi eren, no el veiem, no ens sentia cridar
Als caps, un garbuix de emocions, flaixos ràpids, sense gaires imatges.
Varem caure en l'oblid de la consciencia i no era possible juntar dues paraules
tan sols les nostres mirades i els nostres desitjos, rialles
ni havia prou. De sobte un esglai
Que s'ha fet d'aquells instants. Tornaran mai?
Es que el mon no s'atura, busquem la sorpresa, amb tendresa entre mig
volem descobrir el que s'amaga després
i el de menys es quin preu que haurem de pagar
no ho podem desar o potser aturar.
fgarcia05/06/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada